Història de un pescador.

Una caseta de fusta al bosc verd, olor de fang a l'ambient perquè la pluja és intensa. L'humitat de la finestra desfigura la silueta d'un pescador que amb la seva experiència sap que aquest és un bon dia per anar a pescar carpes al riu, que no a més de vint metres es troba de la seva cabanya.
L'home robust i solitari s'acosta al pont del riu on té la seva barqueta. Deixa les canyes i els utensilis de pesca, agafa els timons i puja riu amunt. En arribar al punt de les dues roques on sap que pot deixar la barqueta sense problemes, s'endinsa en l'aigua però no es mulla perquè els pantalons que porta fins el pit, són impermeables.
Passen i passen les hores i l'únic que ha pescat és brutícia, fred i més soledat.
El nostre protagonista mentre pesca s'evadeix del món i de totes les preocupacions que li donava. S'autocastiga amb aquesta forma de vida, no sap mai res de la resta del món, a més li convé, ja que és perseguit per l'autoritat des de que era jove, insolent, problemàtic...ara només pensa i reflexiona en aquells dies on res era important, l'únic que importava era robar i passar-ho bé. Fins que tot va acabar quan el ser millor amic i cap de la banda que el va trair després de l'atracament al banc de Lleida quan la policia interroga i ell identifica al sospitós amb el que avui dia es troba al riu pescant i penedit per tot. L'últim que va saber d'aquell que va ser un dia el seu millor company, és que va escapar de la presó devia ser cosa d'un any i està ficat al món de les màfies i els negocis amb armes i drogues.

Just en aquesta reflexió intensa del nostre pescador, la canya estira amb força com si es tractés d'un banc de peixos, com si tots els peixos que no havia pescat en hores els pesques de cop. De sobte, una figura apareix a la superfície acompanyada, d'una olor forta i un rierol de sang que es barreja sota la tarda amb l'aigua del cel i el color fang del riu. En adonar-se el pescador que allò era un cos, dubtà uns instants de tocar-lo o no, però la seva nova persona plena de bondat el porta agafar-lo i si cal portar-lo a la ciutat perquè de segur que els seus familiars el troben a faltar i pateixen. Però per malson del nostre pescador en girar el cos estès a la vora del riu, se n'adona que aquest rostre pàl·lid i humit li recorda algú però no sap a qui, fins que en agafar-lo de la mà hi veu el mateix tatuatge que es va fer amb el seu millor amic, el que l'havia traït, el que va dir que ell no era responsable, el que confessà que el cap de la banda no era ell, el pitjor enemic que mai podria tenir. Desprès de mort encara li embrutaria les mans amb el seu cadàber i a sobre seria una prova més per verificar que ell no era el cap organitzador de totes aquelles barbàries.
Que farà el pescador? Enterra al cadàver? O entregar-lo a les autoritats? Seguir amagat de la realitat? O enfrontar-se al seu passat? Mentre aquest mal de cap li ronda la ment a l'inferior d'una de les mànigues cau una carta que diu:

-Si vols que la teva família i la dels teus amics no pateixi la meva ira, paga'm el deute pendent!
A les 00:00 als barracons del Garraf!

Com llegeixo?

Per començar he de dir que mai m'ha agradat massa llegir, però no estaria de més començar agafar-li el gust. Les poques vegades que he llegit un llibre ho he fet per obligació o perquè algun conegut me l'ha recomanat.
Les vegades que ho he fet a sigut al tren, assegut, a l'habitació, estirat al llit o a qualsevol lloc on em pugui evadir de la realitat i estar immers totalment en la lectura, on pugui estar concentrat sense que ningú ni res m'amoïni.
He utilizat algunes vegades punt de llibres però el que mai no me falta és un llapis que utilitzo per escriure un full de notes les pàgines on subratllo algunes frases o coses en que em sento identificat o que crec que m'ajudaran com un consell, una lliçó o coses que únicament em criden l'atenció.
El que he llegit fins ara ha sigut molt variat, però actualment el que m'interessa són els llibres que tracten de noves filosofies de vida, relacionades amb l'ànima, els sentiments, els temes tabú, històries de joves enganxats a les drogues o que están en móns de tribus marginades, llibres que defensen el que abans estava mal vist.
Mai no he pogut deixar un llibre a mitges, o el començo i l'acabo o no el començo.

ejercicio 1. Comunicando

La empresa  (el emisor) FLapa,  escribe en lengua castellana (código escrito):”VALENTÍA Sólo a un paso de la GILIPOLLEZ” (mensaje), apoyado en una imagen, en este caso una fotografía  (soporte) para que los lectores (receptores) puedan ver (canal visual) que hay un chico echándole humo en la cara al policía en acto de rebeldía o desafío a la autoridad (contexto). 

La intención del eslogan publicitario es llamarnos la atención (función conativa) con una imagen poco usual y que entendamos a través de lo que hay escrito que las cosas es mejor hablarlas y no usar la violencia o la provocación.

Podemos ver que ambos personajes se encuentran enfrentados por distintas razones: política, sociedad, reglas, estética, valores morales, etc. y  que ninguno de los dos rechazará dichos principios. Todo esto es deducible por los siguientes elementos: por el humo, el traje de policía, los peinados, la expresión de sus caras, la posición del cuerpo, la vestimenta y el lugar donde se encuentran que parece ser es una manifestación.

Podemos contextualizar la imagen diciendo que Flapa es una empresa que se dedica a abrir foros de debates (carácter público) y que el tema de mayor actualidad es el de las manifestaciones. Allí podemos encontrar distintas maneras de acudir a ellas, organizarnos, compartir ideas y aportar otras informaciones.

En cuanto a la tipología textual podemos decir que impacta al receptor (intención comunicativa), se trata de publicidad (modelo), es un texto original, sorprendente (estructura) utiliza lenguaje coloquial, vulgar y estándar (registros) por lo tanto podemos considerar que es de tipo retórico. 

Quina imatge tinc de mi com a escriptor/a?

M'agrada escriure quan és un escrit no obligatori, encara que de vegades, si estic motivat no m'importa fer l'esforç. En canvi m'agrada escriure sempre que em ve de gust o simplement estic inspirat.

Escric depenent de l'etapa en la qual em trobi, depenent d'això, escric més o menys, és molt invariable.
Principalment escric perquè reflecteix la meva ànima es un estat d'ànim diferent al normal, no solc escriure sense motiu. A més, això em dona moltes experiències, facetes de la meva vida, sentiment i expressions que després puc rellegir, aprofitar per ajudar-me i ajudar alas altres amb forma de consell.
Tots els escrits que tinc crec que són poesia o millor "intent de poesia" i els adjectius que els defineixen son: negres, obscurs, tendres, romàntics, descriptius, depressius, profunds, relaxants, metafòrics... Com he dit abans escric quan em passen males bones coses.

En començar a escriure ho faig depressa, ja que les idees se'n van volant, nimiro el que escric. Desprès d'escriure tot el que sem passa pel cap, faig una reflexió i faig un munt d'esborranys, però sobretot els guardo a l'ordinador perquè m'ajuden a comprendre cada dia millor, la maduresa i el sentit per viure.
Crec que la meva millor qualitat a l'hora d'escriure, es la meva experiència com a esser humà. la sé plasmar d'una manera que la resta de la gent s'hi sent identificada. En contraposat tinc miles de faltes d'ortografia.

Per últim, he de dir que he agafat aquesta assignatura perquè m'ajudi a escriure millor i pugin exprémer el potencial que està a sota d'aquesta ànima tan ansíosa.