Història de un pescador.

Una caseta de fusta al bosc verd, olor de fang a l'ambient perquè la pluja és intensa. L'humitat de la finestra desfigura la silueta d'un pescador que amb la seva experiència sap que aquest és un bon dia per anar a pescar carpes al riu, que no a més de vint metres es troba de la seva cabanya.
L'home robust i solitari s'acosta al pont del riu on té la seva barqueta. Deixa les canyes i els utensilis de pesca, agafa els timons i puja riu amunt. En arribar al punt de les dues roques on sap que pot deixar la barqueta sense problemes, s'endinsa en l'aigua però no es mulla perquè els pantalons que porta fins el pit, són impermeables.
Passen i passen les hores i l'únic que ha pescat és brutícia, fred i més soledat.
El nostre protagonista mentre pesca s'evadeix del món i de totes les preocupacions que li donava. S'autocastiga amb aquesta forma de vida, no sap mai res de la resta del món, a més li convé, ja que és perseguit per l'autoritat des de que era jove, insolent, problemàtic...ara només pensa i reflexiona en aquells dies on res era important, l'únic que importava era robar i passar-ho bé. Fins que tot va acabar quan el ser millor amic i cap de la banda que el va trair després de l'atracament al banc de Lleida quan la policia interroga i ell identifica al sospitós amb el que avui dia es troba al riu pescant i penedit per tot. L'últim que va saber d'aquell que va ser un dia el seu millor company, és que va escapar de la presó devia ser cosa d'un any i està ficat al món de les màfies i els negocis amb armes i drogues.

Just en aquesta reflexió intensa del nostre pescador, la canya estira amb força com si es tractés d'un banc de peixos, com si tots els peixos que no havia pescat en hores els pesques de cop. De sobte, una figura apareix a la superfície acompanyada, d'una olor forta i un rierol de sang que es barreja sota la tarda amb l'aigua del cel i el color fang del riu. En adonar-se el pescador que allò era un cos, dubtà uns instants de tocar-lo o no, però la seva nova persona plena de bondat el porta agafar-lo i si cal portar-lo a la ciutat perquè de segur que els seus familiars el troben a faltar i pateixen. Però per malson del nostre pescador en girar el cos estès a la vora del riu, se n'adona que aquest rostre pàl·lid i humit li recorda algú però no sap a qui, fins que en agafar-lo de la mà hi veu el mateix tatuatge que es va fer amb el seu millor amic, el que l'havia traït, el que va dir que ell no era responsable, el que confessà que el cap de la banda no era ell, el pitjor enemic que mai podria tenir. Desprès de mort encara li embrutaria les mans amb el seu cadàber i a sobre seria una prova més per verificar que ell no era el cap organitzador de totes aquelles barbàries.
Que farà el pescador? Enterra al cadàver? O entregar-lo a les autoritats? Seguir amagat de la realitat? O enfrontar-se al seu passat? Mentre aquest mal de cap li ronda la ment a l'inferior d'una de les mànigues cau una carta que diu:

-Si vols que la teva família i la dels teus amics no pateixi la meva ira, paga'm el deute pendent!
A les 00:00 als barracons del Garraf!